Som una generació de dones, en les que ho habitual després del naixement i el primer plor era foradar les orelles per posar les arracades.

Avui dia això ja és variable. Jo per exemple no ho vaig fer amb les meves dues filles; la més gran m´ho va demanar fa dos anys i ja té una bona col·lecció d’arracadetes i la petita, més transgressora, mai n´ha fet al·lusió.

Sigui com sigui moltes dones i algun home, arriben a la meva consulta amb el problema de que el forat s´ha esquinçat, s´ha allargat i molesta o no permet que l´arracada s´enganxi adequadament.

Això té una reparació simple: no tant com donar un punt i prou com pensen moltes pacients; és una mica més laboriós, ja que si no retirem la pell que envolta l’orifici i deixem el forat “en carn viva”, aquesta zona no podrà tancar.

Pot ser una a ambdues orelles, amb trencament parcial o total. Provocat per un traumatisme o de manera espontània perquè aquella persona té la pell més fina i petits estiraments o portar arracades a la nit acaben dilatant l’orifici.

Quan es decideix la intervenció, a consultes i amb una mica d’anestèsia local es realitza aquest procediment:

Es dibuixa la zona de pell que s´ha de retirar, es treu amb bisturí i es torna a tancar amb uns puntets fins i delicats que es cusen per davant i darrera.

S´han de portar aquests punts tapats amb unes tirites entre 10 i 15 dies.

Passat aquest temps es retiren , sent recomanable hidratar la pell per tornar-la a reforçar.

Després d´un mes es pot plantejar fer el nou forat.